CATALÀ  |   ESPAÑOL  |   ENGLISH  

Dirigit pel psiquiatra Dr. Julio Vallejo Ruiloba a Barcelona

93 487 01 78

Tractament del Trastorn Obsessiu-Compulsiu

 
El trastorn obsessiu compulsiu (o TOC) és una malaltia freqüent (0,8-1,2%) que ja va ser descrita pels psiquiatres del segle XIX. Els símptomes bàsics són idees obsessives (invasives, intruses, rares, reiteratives, aclaparadores per al pacient) que, en general, el malalt reconeix com malaltisses. Així mateix són freqüents (80% de casos) els rituals o compulsions, d'índole diversa (neteja, comprovacions, tendència excessiva a l'ordre, etc.) que el pacient repeteix reiteradament, en general, per a prevenir que ocorri algun succés que el sent com molt negatiu. Encara que el malalt es resisteix a la realització de l'acte compulsiu no ho aconsegueix.

El curs del trastorn obsessiu compulsiu, que sol iniciar-se en l'adolescència, és en general crònic amb fluctuacions, períodes de relativa millora i altres d'empitjorament. La suma de millores i curacions s'estableix al voltant del 60-70% dels casos. Només la tercera part és resistent a la millora a llarg termini.

El tractament és la combinació de farmacologia i teràpia de conducta. Un 5-10% de casos són extremadament greus i resistents als anteriors tractaments. En aquests casos pot estar indicada la psico cirurgia i/o l'estimulació cerebral profunda.
ENFOCAMENT DEL TRACTAMENT AL NOSTRE GABINET

 
L'equip del gabinet ha aprofundit en les seves investigacions científiques en l'estudi i diagnòstic del trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) en la línia de diferenciar aquesta malaltia d'altres semblants: arrencar-se els cabells (tricotilomania), temor a la deformació del cos (dismorfofobia), etc. Aquestes patologies que s'assemblen al TOC en la reiteració, no són autèntiques obsessions i, per tant, el tractament ha de ser diferent. El nostre equip ha realitzat múltiples publicacions científiques internacionals en aquest camp.

Entrevista al Dr. Vallejo a Radio 4 sobre Trastorns Obsesius Compulsius (05/11/14): Escoltar audio
MÉS INFORMACIÓ SOBRE EL TOC
La següent informació està extreta del llibre "Introducció a la Psiquiatria" del Dr. Julio Vallejo

A qui afecta el Trastorn Obsessiu Compulsiu?

La prevalença real del Trastorn Obsessiu Compulsiu en la població general és desconeguda, ja que les valoracions antigues, de fa 30-40 anys, la estimaven al voltant de 0,05%, mentre que d'altres més recents la situen al voltant del 1,5% i unes terceres apunten a xifres intermèdies (0,5% - 0,8%). És probable que les estadístiques clàssiques s'ometin molts casos, que romanien ocults sense diagnosticar, i que els treballs actuals, per contra, incloguin pacients semblants als que pateixen aquest trastorn. La infravaloració o la sobrevaloració del trastorn obsessiu compulsiu segueix suscitant polèmica, pendent d'estudis epidemiològics més rigorosos.

La distribució per sexes és equitativa i, lògicament, s'observa un predomini de solters i desajustos de parella. L'edat dels primers símptomes del TOC, sempre difícil de precisar, se situa abans dels 20 anys i rarament (15%) sobrepassats els 35 anys.

Manifestacions clíniques del TOC

El trastorn obsessiu compulsiu mostra dos tipus de símptomes característics: les idees o pensaments obsessius i els rituals o compulsions. Encara que aquests són els primordials, en el TOC pot haver altres no tan significatius com la tristesa, la inseguretat, l'ansietat, l'insomni, etc ...

El curs del trastorn obsessiu compulsiu és crònic amb fluctuacions, períodes de relativa millora i altres d'empitjorament. La suma de millores i curacions s'estableix al voltant del 60-70% dels casos. Només una tercera part dels pacients és resistent a llarg termini, i un 5-10% evoluciona cap a una situació dramàtica pesonal i sociolaboral.

Manifestacions clíniques del TOC: Idees Obsessives

El símptoma bàsic del trastorn obsessiu compulsiu són les idees obsessives que es caracteritzen pel seu caràcter insòlit, intrús i paràsit, així com per la seva capacitat de produir malestar i desplaer. Són idees reiteratives, persistents, i el pacient les reconeix com a pròpies i, per tant, té consciència de malaltia. El malalt es resisteix al fenomen que li genera ansietat i interfereix en les diferents activitats de la seva vida. Aquesta interferència és variable, ja que alguns pacients estan totalment afectats i altres conserven certa adaptació a algunes esferes de la seva vida (treball, etc.).

Les idees obsessives poden manifestar-se en forma d'impulsos obsessius (agressius o sexuals), que en ocasions sorgeixen en el si d'una idea de contrast (per exemple el religiós que té pensaments d'agressió en llocs sacres); imatges i representacions obsessives (per exemple no poder desprendre de la visió horrible d'una pel·lícula); temors obsessius, lligats generalment a por a la contaminació de gèrmens, a contraure malalties o patir distorsions en la imatge del cos (dismorfofobia); idees obsessives al voltant de temes variats, i dubtes que generen les comprovacions, que es comenten en l'apartat de rituals. De fet, el fenomen del dubte va ser considerat tan important en segle XIX que a aquesta patologia francesos la van denominar folie de doute (bogeria del dubte).

Els temes concrets de les obsessions són d'índole molt diversa. Els més freqüents (50%) són de contaminació, en relació amb la idea que el subjecte o la família estan infectats per suposats gèrmens. Solen provocar rituals de rentat dirigits a descontaminar. Els dubtes també són freqüents (40%). Estan referides a situacions de seguretat, com si la porta de casa, la llum, el gas o el cotxe estan ben tancats. També s'estenen al dubte d'haver dit alguna cosa inconvenient, o d'altres més rares, com si en conduir s'ha atropellat algú al passar per una ombra. Dubtes sobre l'existència de Déu o la possible demència dels pares poden torturar al pacient. Més rars són els temes al voltant de la necessitat de simetria (20-30%), que generen conductes d'ordenament i pulcritud obsessiva. La por a danyar-se amb objectes punxants o de fer mal a algú estimat (fòbies d'impulsió) també és possible. Menys freqüents són els temes relacionats amb la sexualitat (dubtes sobre una possible homosexualitat), el religiós (Déu existeix?, estic en pecat?, he de pregar constantment?) o el pas del temps, rara obsessió al voltant del pensament constant sobre l'inexorable pas del temps. La aritmomanía és una altra obsessió curiosa en relació amb processos matemàtics, que de vegades provoca complicades operacions dirigides a tranquil·litzar-se, evitar mals presagis, etc. La aritmomanía dirigida a la suma dels números de les matrícules dels cotxes no és infreqüent.

Manifestacions clíniques del TOC: Rituals

El segon símptoma bàsic del trastorn obsessiu compulsiu són les compulsions o rituals. Només el 15% d'aquests pacients tenen pensaments obsessius però no rituals. Les compulsions es defineixen com a actes estereotipats i repetitius, no plaents ni útils, que el malalt realitza per a evitar que passi un fet objectivament molt improbable. Van dirigits a conjurar que el pacient o algú estimat prengui mal. Solen produir resistència, ja que el pacient és conscient del seu absurditat i interferència amb la vida quotidiana.

Estadísticament, els actes compulsius del TOC més freqüents són les comprovacions, secundàries dubte obsessives (per exemple comprovar reiteradament si la llum o el gas estan ben tancats) i els rituals de neteja, que poden durar hores, secundaris als temors de contaminació. Ordenar coses innecessàriament, no trepitjar la cruïlla de les rajoles, caminar tres passos i retrocedir un, tocar els vèrtexs dels mobles són, entre d'altres, actes compulsius rituals dirigits a prevenir catàstrofes i amenaces que procedeixen dels pensaments obsessius.

Tractament del TOC

Abans de la dècada del 1960 els tractaments del trastorn obsessiu compulsiu eren molt variats i poc específics. Ansiolítics, antidepressius de tota mena, antipsicòtics, psicoanàlisi, al·lucinògens i cirurgia s'utilitzaven amb resultats variats i discutibles. No obstant això, des de 1967 el trastorn obsessiu compulsiu es tracta amb clomipramina, i en els últims deu anys s'han afegit nous fàrmacs antidepressius que actuen sobre la inhibició de la recaptació de serotonina (citalopram, fluoxetina, fluvoxamina, paroxetina, sertralina) o altres (venlafaxina). L'eficàcia se situa al voltant del 50-60% dels casos. Així mateix, creiem important combinar el tractament farmacològic amb teràpia de conducta (exposició in vivo amb prevenció de resposta), el llindar de millores combinat està entorn del 60%.

Els casos molt resistents i invalidants es poden tractar amb psicocirugía, avui en dia molt perfeccionada i amb un grau de millora del voltant del 40-50%, una xifra esperançadora si es té en compte que l'estat dels pacients que arriben a la psicocirurgia és greu o molt greu, i ja han provat prèviament tots els tractaments adequats.

Evolució històrica del Trastorn Obsessiu Compulsiu

El trastorn obsessiu compulsiu és una malaltia que, si bé es va descriure en el seu sentit actual per primera vegada en 1799, va ser al segle XIX quan es va desenvolupar el seu estudi. El 1877 un autor alemany, Westphal, va proposar una definició d'obsessions que en termes molt generals segueix vigent; "idees paràsites, les quals, romanent intacta la intel·ligència i sense que hi hagi un estat emotiu o passional, sorgeixen davant la consciència, s'imposen a ella contra la seva voluntat, es travessen i imposen al joc normal de les idees i són, sempre, reconegudes pel propi malalt com anormals, estranyes al jo ". Aquesta definició pionera ja assenyala alguna de les característiques peculiars i bàsiques del trastorn obsessiu compulsiu. No hi ha un trastorn primari de la intel·ligència ni de l'afectivitat. D'altra banda, les idees s'imposen al subjecte contra la seva voluntat, produeixen malestar i són reconegudes pel malalt com patològiques. En altres paraules, a diferència de la psicosi, el pacient té consciència de la malaltia.

El TOC ha patit vicissituds en relació amb la seva situació en el camp de la patologia psíquica. Autors clàssics i altres més actuals es refereixen a ella en termes de bogeria, per l'absurditat i incomprensibilitat d'algunes idees, però en general, des de Freud, els trastorns obsessius compulsius es consideren emmarcats entre els trastorns neuròtics i el concepte de conflicte psíquic, si bé autors recents defensen que es tracta d'una malaltia independent separada de les neurosis, les psicosis i els trastorns afectius. Així doncs, encara no es coneix amb certesa la seva veritable ubicació, encara que sí està delimitada la consideració causal general, ja que ha passat de veure com un conflicte psíquic a plantejar-se com una malaltia d'arrel neurobiològica, per alteració d'un circuit que uneix zones prefrontals del lòbul frontal amb ganglis de la base cerebral i el tàlam.